Relació de llibres escrits per l'autor d'aquesta pàgina Web

 

 

EL CONVENT DELS AGUSTINS DE PALAMÓS
Quaderns del Museu Cau de la Costa Brava, núm.1
Ajuntament de Palamós   77p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (1991)
ISBN: 84-86377-86-2      DL: GI-1883/91

 

La capella de Nostra Senyora de Gràcia, construïda a partir de l'any 1509, va ser l'embrió del desaparegut convent dels frares agustins de Palamós, que abans havien intentat establir-se a la ciutat veïna de Sant Feliu de Guíxols.
L'any 1506 (AHG notaris de Palamós, núm.46), el pescador de Palamós, Jeroni Badia, va cedir als jurats de la vila, condicionat a l'edificació d'una capella, una peça de terra que tenia a sa Punta, junt un dels molins de vent que caracteritzava aquesta part del terme. Una vegada començada la capella, el bisbe va donar llicència per a pescar en diumenge i destinar els diners a acabar la seva construcció (ADG Lletres 1420-1620 U-185 f179v). Un frare de l'orde de Sant Jeroni de la Murtra, fra Damià Marrufo, es va encarregar del manteniment de la capella. Precisament aquest frare va ser protagonista, entre altres fets, d'haver hostejat a l'emperador Carles I pocs mesos abans de l'atac dels turcs de Barba-rossa (1543). La destrucció i saqueig de la vila per part dels turcs va arribar també a la capella, que fou cremada i espoliada.
La capella fou oficialment lliurada al frare Duran l'any 1568 per a convertir-la en el primer convent dels Agustins. Des d'aleshores, la primitiva capella de Nostra Senyora de Gràcia, es va anar enriquint amb capelles laterals, edificacions i un bonic claustre (1597), obra dels mestres picapedrers de Girona, Antoni Valader, Pere Ribera i Joan Escusach. Les obres s'allargaren fins el segle XVII.
La vila de Palamós, al llarg de la primera meitat del segle XVII, havia adquirit una importància estratègica de primer ordre, convertint-se en una imponent plaça d'armes, amb milers de soldats de les més variades nacionalitats al servei d'Espanya. La localització del convent, a la part més alta de la vila, va ser motiu d'un fet insòlit. Els militars havien valorat aquest lloc com a cabdal per a la defensa del port i per això proposaren als frares i als jurats de la vila la construcció d'una ciutadella que envoltaria el convent. D'aquesta manera es produeix una mena de simbiosi entre els soldats i els frares. L'any 1694, l'assalt i presa de la vila per part del general francès Noailles va provocar, al cap d'uns mesos, la total destrucció de les muralles, baluards i fossats i de tot allò que servia per a la defensa de la vila. Així, la ciutadella i el convent foren enrunats pels francesos el 1695. Els frares es varen refugiar a l'hospital dels pobres, situat a dalt del Pedró. Pocs anys més tard, a partir del 1724, intentaren reconstruir l'antic convent, però el 1741 altra vegada els militars s'interferiren, obligant-los a abandonar els treballs, amb l'excusa que en aquell lloc hi edificarien una caserna d'artilleria per a la defensa del port. Un any més tard, la comunitat de frares i l'Ajuntament de la vila signaren un acord molt important pels primers, el permís per a convertir l'hospital en el segon convent.
Per a la nova edificació, els frares empraren una gran quantitat de pedres del primer convent. Per això, moltes portes tenien inscripcions que no es corresponien amb l'any en què foren construïdes, extrem que va portar de cap a molts historiadors. L'any 1772 es va beneir la primera pedra de la nova església del convent. Finalment, la desamortització de Mendizabal va acabar amb el segon convent dels Agustins i ara fa pocs anys, el 1991, el regidor d'Urbanisme de torn de l'Ajuntament de Palamós va permetre l'enderroc total de l'edifici i del claustre.

 

 

SANT JOAN DE PALAMÓS, DE BARRI A POBLE
segles XII al XIX
Ajuntament de Palamós
Fotografies d'Àngel Romero   35p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (1992)
ISBN: 84-606-1007-1      DL: GI-1972/92

 

Va ser publicat en commemoració dels 50 anys de la unió d'ambdós municipis.
Si repassem la història de la parròquia de Vila-romà, on hi ha ubicat el poble de Sant Joan de Palamós, veurem que l'esmentada parròquia va restar sotmesa a l'autoritat del batlle reial de la vila de Palamós des de que el rei Pere II El Gran va fundar la vila. Encara que des del segle XIV tenia els seus prohoms propis i des del segle XV elegia els seus jurats, aquesta independència només era administrativa. No fou fins l'any 1800 quan el poble de Sant Joan de Palamós s'independitza totalment, gràcies a una sentència del Real Consejo de Castilla. Aquesta llibertat envers la vila veïna només va durar 142 anys, ja que l'any 1942, els ajuntaments respectius decidiren la unió total.
Al començament del segle XIV (Arxiu Històric de Palamós. AHP Capbreu de la Mitra de Girona. 1315) la "cellera" de Sant Joan era el segon nucli de població més gran de la parròquia. El primer era situat al costat del castell de Vila-romà. La "cellera" de Sant Joan era formada per quatre o cinc cases, tres masos i la petita església de Santa Eugènia de Vila-romà.
El desenvolupament urbanístic del poble va seguir quatre etapes ben determinades (fragment literal del llibre):
La primera, i per tant la més antiga, es va iniciar durant els primers anys del segle XVII, amb la venda i parcel·lació del mas Bonet o Godefra, situat al sud de l'església de Santa Eugènia. Aquesta fragmentació propicià la construcció d'habitatges entre l'església o cementiri i la plaça.
La segona etapa, un segle més tard, va començar amb la venda i posterior revenda, fragmentat en feixes i solars, del mas Garriga de sa Garriga (Font o Pasqual), situat entre el puig del Molí de Vent i el mas Guerau des Grau (can Sàbat, davant l'actual Hospital comarcal), que va possibilitar la construcció de cases seguint els actuals carrers Major de Sant Joan, Avall i Puigpedró.
La tercera etapa, també al mateix segle, va començar amb la venda, en parcel·les, d'una gran peça de terra del mas Vilanova de la Pietat, que abastava tota la banda sud de l'actual carrer de la Rutlla Baixa (antic camí ral de Palamós a Palafrugell) fins a tocar les terres del mas Oliver (can Displàs). En el transcurs de pocs anys s'hi edificaren més d'una dotzena de cases. Més al nord i seguint el mateix camí, es va formar el carrer de la Rutlla Alta, amb 5 o 6 cases més.
La quarta etapa, sens dubte la més important, va iniciar-se a meitats del segle passat amb la construcció de la nova carretera comarcal, el traçat de la qual va fer necessària una nova organització de les terres situades entre el nucli urbà i el rec del Molí d'en Carles. Aquest fet va facilità l'edificació de cases a la vora de la nova carretera, allargant-se considerablement el nucli primitiu de Sant Joan.
La plaça de Sant Joan, recentment remodelada, fins a l'any 1735 ocupava un petit espai triangular a la cruïlla dels carrers de l'Església i de Llevant. Aquest mateix any els jurats varen comprar un tros de terreny per a duplicar l'espai públic. Per la mateixa plaça hi transitava l'antic camí ral de Palamós a Palafrugell i el continu pas de carruatges pertorbava de tal manera als veïns, que no en podien gaudir. Les queixes varen tenir fruit l'any 1806, quan el rector de la parròquia va cedir al poble l'ús públic de l'hort de la rectoria. Si aneu a visitar-la veureu que té una forma un tant "desordenada", però malgrat tot, és molt acollidora.

 

 

 

CRÒNIQUES D'UNA VILA (1277 - 1543)
fets, embolics, lluites i altres cabòries d'un lloc anomenat PALAMÓS
Editat per l'autor    104p
Dibuixos de Pau Bassolí i Fernández
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (1995)
DL: GI-485/95

 

 

Relatar la història és sempre una tasca feixuga. El llenguatge tècnic de l'investigador, ple de noms, números, esquemes, quadres .... és sens dubte poc entenedor per la majoria de la gent. Es per això que m'he decidit a escriure, com si fos un assaig, aquest treball novel·lat de la història de Palamós. En aquesta primera part hi trobareu alguns dels fets més importants que varen succeir a la vila de Palamós, des de la seva fundació fins l'horrorós atac dels turcs de l'any 1543, així com esquitxos de la vida cotidiana de la gent que ens ha precedit. Els actors, els llocs, els fets i el context són reals. En canvi, els diàlegs, com es pot suposar, són una invenció (a mitges). Malgrat això, hi trobareu també moltes transcripcions dels documents originals més significatius. A part dels llibres dels notaris de Palamós, conservats a l'Arxiu Històric de Girona, i de documents originals dels arxius: Diocesà de Girona, de la Corona d'Aragó a Barcelona i de l'Històric de Palamós, he fet ús de relats escrits pels historiadors palamosins: Narcís Pagès i Lluís Camós Cabruja.

Acabeu de llegir el pròleg del llibre, que per ara consta de dues parts (la tercera s'està coent). En aquest primer volum hi ha els següents capítols:

I	Naixement d'una vila	II	La carta pobla	III	De cara al mar
IV	El port	V	Els primers jurats	VI	La capella
VII	Defenses	VIII	L'Albi	IX	Malifetes
X	Una nova parròquia	XI	Naus	XII	Els murs
XIII	Els forns	XIV	L'església	XV	Tres jurats
XVI	Esclaus	XVII	Represàlies	XVIII	Un litigi
XIX	Comtat	XX	Nostra Senyora de Gràcia	XXI	Corall
XXII	Comtesses	XXIII	El mas Gorgoll	XXIV	Ja tenim església
XXV	Peix de Quaresma	XXVI	Preludi d'un desastre	XXVII	Preparatius per a la defensa
XXVIII	L'holocauste	XXIX	L'endemà

Com a exemple de l'estil d'aquest llibres, tot seguit es transcriu el darrer capítol: "XXIX   L'ENDEMÀ":

El dimarts 9 d'octubre, al matí, bufava un lleuger oratge de terral que havia netejat el cel d'aquella barreja de boira i fum i de la pudor acre de carn humana cremada. El sol ja feia més d'una hora que il·luminava la vila de Palamós.
Des del pla de Nau encara es podien comptar deu o dotze columnes de fum que s'enlairaven des de les cases completament calcinades.
A poc a poc, com conills sortint del cau, la gent anava sortint dels amagatalls. Els defensors de Palamós, els veïns de Sant Joan i aquells amics de Palafrugell que tres dies abans intentaren ajudar-los sense èxit. Tots plegats i amb moltes precaucions es dirigien cap el portal de la Bassa.
Ningú no gosava dir res. A la cara de tots ells es reflectia una barreja de por, cansament i neguit.
El primer a entrar a la vila fou el batlle Pere de Guàrdies al que acompanyava el notari Brugarol de Palafrugell. La primera visió fou dantesca. Per tot arreu hi havia restes del saqueig. La majoria de les cases eren cremades i les que s'havien salvat semblaven esquelets: portes i finestres trencades, amb tot l'interior regirat.
-Mireu, mireu, és en Miquel Valentí!!-, va exclamar un dels que havien entrat darrere el batlle, senyalant el cos destrossat d'una persona, davant mateix de la porta d'una de les cases del carrer Major.
-I també els seus germans, en Pere i n'Antoni-, cridà un altre, entrant dins la casa.
Ningú no va poder dir res més quan arribaren a la Plaça de la vila. Escampats enmig de les restes de fogueres hi havia els cossos mutilats de molts amics de Palafrugell i alguns de Palamós. El prevere mossèn Andreu era lligat a un pal, completament esquarterat. Dues persones més havien estat empalades i posades sobre el foc. No era possible reconèixer-los perquè estaven completament cuits, com si els haguessin volgut menjar.
Dues llàgrimes anaven relliscant per les galtes del notari Brugarol mentre contemplava el cos del seu amic, mossèn Andreu.
-Tanta destrucció, tanta ruïna ...-, pensava, mentre amb els seus ulls plorosos contemplava la plaça, -... no hi ha cor de cristià que no plori gotes de sang veient això-
Com si algú hagués donat una ordre, els congregats a la plaça s'escamparen arreu de la vila per a reconèixer-la.
L'interior de l'església de Santa Maria era completament negre del fum dels retaules, bancs i les imatges cremades. Només s'havia salvat, en part, la capella de Sant Jaume, la primera de la dreta. Les capelles laterals de Santa Elizabet, Santa Anna, Sant Joan Baptista, Sant Miquel, Sant Cosme i Sant Damià, Sant Antoni, així com el sepulcre de la Verge.... tot cremat. El magnífic retaule de la capella dels sants Cosme i Damià, pintat per Baptista Margoto de Sant Remo i l'orgue, també cremats.
-No hi ha el Sant Crucifix!!-, exclamà el rector de Palamós Joan Oliver que els acompanyava, -també s'ha perdut la relíquia de la Vera Creu-.
Els que anaren al port, trobaren sis o set llaguts enfonsats i l'aigua plena de papers. Eren escriptures i documents de cases particulars i les que el notari Pere Guerau Batlle no va poder emportar-se'n.
-Jaume, què és allò?-, preguntava en Jaume Mauri, mestre d'aixa, al calafat Jaume Esteva, senyalant un tronc que mig sortia de l'aigua.
-Eh, veniu, veniu!-, cridava en Jaume Esteva als que estaven dalt dels murs, al costat de la plaça dels Miradors.
-Hem trobat el Sant Crucifix-, clamava Jaume Mauri.
Fou un petit esquitx d'alegria davant tant d'horror.
Aquest any, pel novembre, foren vistes cireres verdes en un cirerer del clos d'en Çafont i pel desembre, a l'hort d'Antoni Bofill de Palafrugell, hi havia roses com les del mes d'abril i maig. El notari Brugarol va trobar violetes del bosc el mateix mes de desembre.
Senyals de mal presagi!!.

 

 

 

CRÒNIQUES D'UNA VILA (1544 - 1694)
fets, embolics, lluites i altres cabòries d'un lloc anomenat PALAMÓS
Editat per l'autor    142p
Dibuixos de Pau Bassolí i Fernández
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (1996)
DL: GI-806/96

 

La primera part de "Cròniques d'una Vila" acaba el 1543, quan els turcs de Barba-rossa destrueixen Palamós. Aquest fet va significar, no tan sols la destrucció material de la vila, sinó també un cop molt fort a la identitat i als costums dels seus habitants. La voluntat dels palamosins de tirar endavant, però, va ser més forta que la seva resignació i per això ben aviat varen començar a reconstruir la vila i de les seves runes sorgí amb més força que mai, les ganes de sobreviure i superar-se. Després d'uns anys de grans esforços, referen i augmentaren la línia de murs de defensa; engalanaren la seva església, bastint-la amb un magnífic retaule; promocionaren el seu port amb un comerç florent i tantes altrescoses. Malauradament, el context bèl·lic general a Catalunya i especialment a l'Empordà va anar ofegant Palamós a poc a poc. La construcció de la ciutadella dalt sa Punta i el fet de ser plaça d'armes, la convertí en un objectiu militar de primer ordre. Això va ser la seva perdició. La vila de Palamós fou destruïda per segona vegada el 1694. Les tropes franceses comandades pel mariscal Noailles la prengueren a l'assalt després de sofrir enormes pèrdues. En aquesta segona part reviurem, al llarg de 150 anys, alguns dels fets més significatius de la vida dels nostres avantpassats. Com la primera part, tots els fets i les persones són reals, així com el context. Només he gosat posar-hi diàlegs a fi i efecte que fos encara més "real".

Acabeu de llegir el pròleg del llibre.

En aquest segon volum hi ha els següents capítols:

I	Unes eleccions trucades	II	S'Alguer	III	La bombarda dels capellans
IV	El castell de Sant Esteve	V	Una campana	VI	Retaule de l'altar major
VII	Un tomb per la vila	VIII	La riera, l'assignatura pendent	IX	Qüestió entre rectors
X	El Raval de Mar	XI	Clavers i oïdors de comptes	XII	La creu del Portal
XIII	Contra les inundacions	XIV	El pintor Isaac Hermens	XV	Massa forns
XVI	Aconductats	XVII	Guiatges	XVIII	Venda de glas
XIX	Rescat de captius	XX	El dret d'imposició	XXI	Les restes del Palau
XXII	Mort del cavaller Pere Pau de Ribes i de Terrades	XXIII	Un inventari famós	XXIV	Molins fariners d'aigua i de vent
XXV	El castell de Vila-romà	XXVI	La notaria pública de Palamós	XXVII	Comença una guerra
XXVIII	El primer batlle de Sant Joan de Palamós	XXIX	Un fet preocupant	XXX	El segon genet: la pesta
XXXI	Palamós, plaça d'armes	XXXII	La capella de Bell-lloc	XXXIII	Una baralla sonada
XXXIV	Un enfrontament de 150 anys	XXXV	El temible migjorn	XXXVI	Els francesos ens ataquen
XXXVII	Presa de Palamós

Com a exemple de l'estil d'aquest llibre, tot seguit es transcriu el darrer capítol: "XXXV   EL TEMIBLE MIGJORN":

El rei Pere el Gran, el 1279, va saber escollir el lloc més idoni per a fer un nou port, tan necessari per a impulsar el naixent comerç amb Itàlia.
La rada de Palamós era a cobert dels forts temporals de llevant i del vent huracanat de tramuntana. Això el feia el més segur al nord de Barcelona.
Però hi ha un vent, el migjorn, que alguns anys bufa molt fort, sempre entre el quinze de desembre i el quinze de gener. Quan ho fa, es torna el més terrible dels vents per al port de Palamós.
El diumenge 19 de desembre de 1683 el migjorn es tornà terrible . . .
Al llarg de tot el dia va bufar amb poca intensitat. Els vaixells ancorats al port, fent cas als mariners de Palamós, reforçaren les amarres. Al capvespre va pujar sobtadament d'intensitat, provocant un fort temporal. El mar es tornà una fera desbocada i les ones saltaven per damunt de la paret del port, caient una i altra vegada sobre els vaixells amarrats.
La nit es convertí en negra i tenebrosa. Dins l'església, el rector mossèn Pevingut resava davant el Sant Crucifix, aquell que fou rescatat del mar després de l'atac dels turcs, el 1543 . . .
Molta gent havia entrat, a poc a poc, dins l'església, resant, com pressentint que quelcom tremend havia de succeir.
El rector, copsant la inquietud del poble, sortí de l'església amb la custòdia, i es dirigí en processó a la placeta dels "Miradors", des d'on resà una pregària per a calmar la fúria de la natura. Des d'aquest lloc, l'estrèpit del mar era enorme, barrejat amb el cruixir dels ormeigs de les naus i els crits dels mariners atrafegats a mantenir els vaixells ben amarrats.
De sobte, quan eren dos quarts de nou del vespre, una onada com una muntanya caigué sobre el vaixell mallorquí, Santa Maria de la Concepció, de dos mil quatre-cents quintars. Les amarres es trencaren, la nau s'ancorà i caigueren a l'aigua la major part dels mariners.
- Socors, socors . . . ! - una i altra vegada cridaven els mariners des de dins l'aigua.
- Aquí, aquí, veniu aquí . . . - els contestava la gent des dels norais de sota els "Miradors" i des de sobre la "paret nova" del raval de Mar.
Alguns d'ells, nedant amb totes les seves forces, pogueren agafar-se a les cordes que els tiraven. Altres no tingueren tanta sort . . .
Enmig de la foscor, els crits eren cada vegada menys forts . . . fins que una quietud lúgubre va ensenyorir-se de la nit. Fins i tot, aquell estrèpit del mar va anar reduint-se d'intensitat.
. . . . .
L'endemà, al matí, el vent ja havia calmat del tot. A "la Caleta", sota el baluard d'en Baulida, i a una bona part de la platja de "l'Arenal" hi havia una gran quantitat de fustes, roba, bocois, cordes . . . totes les restes del vaixell mallorquí acumulades a trenc d'aigua.
Enmig de les restes, un munt de mariners morts . . . Braços, cames, . . . sortien del mig de les fustes.
Al migdia havien recollit 45 cossos. L'endemà foren enterrats en dues fosses comunes al cementiri dels "forasters" o "estrangers", darrera l'església, al peu del baluard d'en Baulida. Una setmana més tard encara trobaren més homes negats.
Les robes i altrescoses que es varen recollir a la platja, foren venudes en subhasta pública per a pagar les despeses dels enterraments.
Una vegada més el migjorn havia cobrat el seu preu, aquesta vegada massa gran.

 

 

 

BREU RECULL DE LA HISTÒRIA DE PALAMÓS
Editat per l'Ajuntament de Palamós    173p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
ISBN: 84-922637-5-X    DL: B-14944-2000

 

PRÒLEG

La història és sempre viva. Cada dia que passa és més completa, però també cada dia que passa hi ha més i més per a investigar.
Aquest llibre és tan sols un recull resumit de la història de Palamós. S'ha redactat amb els coneixements de l'any 1999 i s'hi han inclòs les darreres investigacions.
Palamós és un d'aquells pobles privilegiats que conserva des del primer document, la Carta Pobla, fins a l'últim. Malgrat haver patit tres destruccions s'han pogut conservar la major part dels documents.
Aquí hi trobareu moltes referències a Vila-romà i Vall-llobrega perquè les dues parròquies varen formar part de la batllia i del comtat de Palamós i per tant un alt percentatge de la seva història és comuna amb la de Palamós.
A l'Annex hi ha tota una sèrie de complements i taules molt útils per a consultar. També s'ha inclòs informació de les fonts d'investigació i de la bibliografia.

 

 

LA GENT DE LA VILA DE PALAMÓS, 1562-1950
Dades demogràfiques - Procedència dels cognoms
Corrents migratoris - Oficis - Evolució dels noms
Editat per l'Ajuntament de Palamós    343p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2002)
ISBN: 84-922637-6-8    DL: GI-349-2002

 

 

Introducció

Aquest llibre consta de dues parts. La primera part és un estudi de les macro dades demogràfiques, que comprèn des de l'any 1562 fins al 2000. Hi trobareu l'evolució del nombre de naixements, casaments i defuncions (òbits) i uns interessants complements, tot acompanyat dels gràfics corresponents.
La segona part tracta aspectes més personals dels habitants de la vila de Palamós, dins el període comprès entre 1562 i 1950. Des de la procedència i antiguitat dels seus cognoms fins a l'evolució dels noms i oficis i un estudi dels diferents corrents migratoris, entre ells els dels pescadors de les costes de llevant i els de la gent d'Andalusia.
Respecte a les fonts d'informació, l'única més o menys completa i fiable des d'abans de l'aparició dels cadastres, dels padrons i del Registre Civil, és l'arxiu parroquial, en el qual trobem els llibres de baptismes, matrimonis i òbits. Algunes vegades, les dades que podem extreure'n són també fraccionàries, depenent de qui les ha escrit.
Abans del Concili de Trento no hi ha quasi res enregistrat. Cal anar, doncs, a cercar els llibres de protocols notarials (especialment testaments i capítols matrimonials) per a poder conèixer una petita part dels ve&iulm;ns de la vila.
En aquest llibre he recollit les dades de quasi 35.000 persones, la major part d'elles nascudes, casades o mortes a la vila de Palamós al llarg de més de quatre-cents anys. Del conjunt de les persones n'he exclòs aquelles que només estaven de pas (transeünts) o que hi varen fer una estada molt curta, com és el cas de mariners o pescadors de temporada que no es casaren ni tingueren descendència aquí. Tampoc hi trobareu els militars de guarnició o de pas, quan la vila de Palamós fou plaça d'armes. N'he exclòs també els refugiats de les guerres, provinents d'altres pobles i viles de l'Empordà o del Gironès, sempre que no hi fixessin la seva residència definitiva. Cal destacar, entre d'altres, els naturals de l'Alt Empordà que fugien dels francesos, quan enva&iulm;ren la seva comarca en la Guerra Gran (1794-1795) i que tornaren als seus pobles d'origen un cop acabada la guerra.
L'hospital comarcal de Palamós, al llarg del darrer quart de segle XX, ha vist néixer i morir molta gent de fora de la vila. En certs períodes, les lleis obligaven i encara obliguen a enregistrar aquestes persones en el Registre Civil de la vila. Aquest fet podria falsejar les dades de naixements i òbits de Palamós, per això he tingut molta cura d'excloure aquells que no residien a Palamós.
Tot i l'ajut de la informàtica, però, s'han hagut de dedicar milers d'hores per a completar la informació. Una bona part d'aquest temps s'ha emprat a desxifrar documents de lletra difícil o infernal amb què alguns rectors i secretaris del Registre ens han obsequiat o a causa del mal estat del paper o de la tinta. La manca d'informació, per la pèrdua de llibres o perquè no es varen anotar totes les partides, és una altra de les despeses de temps i la recomposició no és una feina fàcil. Algunes vegades, malgrat tot, no es pot aconseguir.
Dins els milers i milers de dades que s'han extret dels llibres de la parròquia de Santa Maria de Palamós i del Registre Civil, és molt possible que hi hagi errors. He corregit tots els que he sabut trobar. Malauradament alguns hauran passat. Perdoneu!
Voldria esmentar també els moments tristos i plens d'angoixa que he passat entrant dades, especialment en els desastres de la pesta o de la guerra, en els accidents al mar, o veient com a un matrimoni se li van morint, un darrere l'altre, tots els seus fills. Moments tan reals que m'han omplert de llàgrimes els ulls.

La primera part del llibre és plena de gràfics, taules i quadres on es condensa una quantitat important de dades, que abasten des del 1562, any en què comença el registre parroquial de baptismes, matrimonis i defuncions, fins a l'any 1952.

Alguns d'aquests gràfics mostren fins i tot la realitat actual.

A la segona part del llibre, dedicada a l'estudi de l'origen dels més de 2.000 cognoms que han estat presents a la vila de Palamós en algun moment de la seva història, hi ha un bon nombre de fotografies de personatges emblemàtics que han destacat per una o altra raó.
Uns quants d'ells són representats en aquesta pàgina en la seva feina quotidiana.


En Gaspar Sagués i Morera, nascut a Barcelona però recader de Palamós.
Cada dia de l'any anava ben aviat a la ciutat comtal amb el bus i el tren i tornava el vespre, ple de paquets, documents, bitllets de loteria i de qualsevol cosa que li havien encarregat els seus clients.
La fotografia fou feta l'any 1951 a les Rambles de Barcelona, ja amb el fato ben ple, dirigint-se cap a l'estació de tren.


En Mateu Vilà i Amat, carreter oriünd de Flaçà.
Vivia i tenia la cort a la plaça de Sant Pere, a la Planassa, sobre l'emblemàtic bar "El Pirata".
En Mateu va viure de ple la transició dels carros als camions, dels pailebots als vapors. Encara recordo el so de les campanetes i esquelles del seu cavall, tirant de la carreta plena de paques de suro o de saques de taps o discos, anant al moll a carregar o descarregar-ho en un barco.
Era un home afable, rialler. Un treballador empedreït.


En Gregori Humet i Vergeli "Gori", emblemàtic drapaire de Palamós.
Era dels clàssics d'abans, d'aquells que anaven amb la trompeta i comprava de tot, des de pells de conill fins a papers, cartons, draps i retalls de plom, aram, coure . . .
En "Gori" es va fer famós també per les xefles que organitzava a la pineda que hi ha entre la Fosca i s'Alguer, que en honor seu ara s'anomena "Pineda d'en Gori".
En "Gori" i la Marina Bofill i Tauler, la "Marina bastera", eren els protagonistes de les pantomimes i dels balls que es feien els dies festius. La pineda era plena de gom a gom per a gaudir de l'espectacle i participar en els balls.


Na Maria Robau i Ferrer "la Maria de Cadaqués", dona emprenedora com la que més.
Va venir de Cadaqués amb la seva família, entre ells el seu oncle "Pep de l'oli" i es va dedicar primerament a repartir llet per les cases, com es veu a la fotografia.
Ben aviat, però, va obrir una taverna on, a part del clàssic porró de vi i les "barreges", es feien menjars pels pescadors i mariners a qualsevol hora del dia. Això li va donar una gran popularitat i va incrementar el nombre dels seus clients a totes les capes socials. Els anys seixanta era molt "de moda" anar a fer l'aperitiu a ca la Maria de Cadaqués.
Ara és un restaurant dels més coneguts de la Costa Brava.

 

 

LA GENT DE SANT JOAN (VILA-ROMÀ), 1562-1950
Dades demogràfiques - Procedència i evolució dels cognoms
- Curiositats
Editat per l'Ajuntament de Palamós i el Museu de la Pesca   287p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2006)
ISBN: 84-934539-4-3   DL: GI-502-2006

 

 

Introducció

Aquest llibre és fruit de la promesa que vaig fer a la gent de Sant Joan quan l’any 2002 es va publicar “La Gent de la vila de Palamós”. Vol donar a conèixer la pràctica totalitat dels cognoms que varen existir un moment o altre a la parròquia de Vila-romà i també d’una bona part de la gent que va poblar aquesta parròquia des de la meitat del segle XVI fins a l’any 1942. En general, la seva gent era i és molt diferent de la de la vila de Palamós, perquè al llarg de la seva història ha estat dedicada essencialment a la pagesia i per tant ha viscut molt disseminada.
Sant Joan de Palamós és, des de la segona meitat del segle XIV, el nucli urbà de població més important de la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà. La terrible pesta negra del 1348 va despoblar quasi totalment la vall de Bell-lloc, on es concentraven més de tres quartes parts dels habitants de l’antiga parròquia. Des de llavors el poble de Sant Joan ha estat el centre de reunió dels habitants de la parròquia, on fins el 1428 es trobaven amb els de la vila de Palamós per a celebrar totes les funcions religioses, els bateigs, els casaments i els enterraments, ja que Palamós no tenia encara parròquia pròpia.
A la cellera o poble de Sant Joan era on es localitzaven els incipients serveis de la antiga parròquia, on hi havia la ferreria, la sabateria, la sastreria i on vivien els pagesos i treballadors que conreaven els camps i hortes properes al nucli urbà. Les cases es concentraven a la plaça, al carrer de Sant Joan (ara Major de Sant Joan) i a la vora de l’església. Com veurem en els següents capítols i tal com ja he dit, la major part de la població, fins el segle XIX, vivia escampada pels masos del terme, on a part del masover o masovers i de les seves famílies, també hi vivien els mossos, alguns d’ells amb la seva família.

A la primera part del llibre hi ha les dades generals i històriques, moltes d'elles en format gràfic. També hi ha informació sobre l'ajuntament, llistats de jurats i grans reptes del consistori, així com una relació d'antigues entitats. Hi ha un capítol dedicat als masos, lloc de concentració de la població de Vila-romà fins el segle XIX i també hi ha un apartat de curiositats..

Gràfic de la distribució dels naixements al llarg dels mesos de l'any:

Un dels masos de Vila-romà, el mas Resclosa (can Blau) fa anys:

La segona part del llibre és dedicada a l'estudi de l'origen dels més de 1.000 cognoms que han estat presents al poble de Sant Joan al llarg de la seva història. A continuació trobareu alguns dels presonatges emblemàtics d'aquest poble o representants de cognoms molt característics.



El doctor Ricard Benach i Sonet era oriünd de Sant Llorenç del Penedès. El mes d'abril de l'any 1925 el ple de l'Ajuntament de Sant Joan el va nombrar metge interí del poble. Ben aviat però es va convertir en el metge del poble.
Del Doctor Benach se’n podrien dir moltes coses. Per a mi, que va ser el meu metge de capçalera quan era petit, va ser un home seriós, però excepcional. Feia la seva feina amb gran professionalitat, procurant estar sempre al dia dels grans canvis científics que li va tocar viure.

En Conrad Pallí i Batet fou un home senzill i vegada cult, una persona important de Sant Joan.a la Entre d’altres càrrecs cal esmentar que va ser alcalde (1931-1933) i president de la Comissió Gestora (1933-1934). També va ser secretari del Centro Agrupación Republicana de Sant Joan, entre 1914 i 1916 i més tard, entre 1920 i 1938, i conseller de la germandat Santa Eugènia. Presidint la Comissió Gestora, a finals del mes de desembre de 1933, va assistir a l’enterrament del president Francesc Macià a Barcelona. Es va casar, l’any 1920, amb Il·luminada Carbó Botet i va tenir una única filla, Magdalena Pallí Carbó, que es va casar amb Josep Falgueras Ullastres. En Conrad, a partir de l'any 1954 fou el capataç de la Brigrada Municipal de Palamós. Els seus treballs en la redacció del plànol de la xarxa de clavagueram són una bona mostra del seu esperit de superació constat i del sei avançament en el temps en què va viure.

Vilanova [168]
1420 Calonge (?)
Aquest cognom és un dels més antics de Vila-romà, degut a l’existència del mas Vilanova de la Pietat. Aquest mas, primitivament rebia el nom de mas Almar, però cap a l’any 1420 va ser establert a Vicenç Vilanova, segurament originari de Calonge. La propietat del mas va continuar en mans de la família Vilanova fins a finals del segle XIX. L’any 1696, el seu propietari, Ramon Vilanova, compra el “camp de la Rutlla”, a Sant Joan, i el seu fill Josep Vilanova i el seu nét Joan Vilanova Solés, el venen a parcel·les per a la posterior edificació de cases. Així es forma el veïnat del carrer de la Rutlla Baixa. La propietat del mas Vilanova segueix amb l’esmentat Joan Vilanova Solés (1722-1785), Antoni Vilanova Sàbat (1755-1810), Jaume Vilanova Risech (1781-1821), Miquel Vilanova Pont (1810) i Magdalena Vilanova Torroella (1835). De les branques d’aquest tronc principal, encara n’hi ha d’actives. Els darrers descendents del mas Vilanova, fins a l’any 1950, són: Francesc Vilanova Torres (1932); Ester Vilanova Roig (1916); Lluïsa i Ester, filles de Victòria Vilanova Roig; Miquela Vilanova Roig (1914); els germans Maria Carme, Francesca, Ferran i Joaquim Vilanova Mateu; i Carme Vilanova Reverter. De fet quasi totes les persones de Sant Joan, amb aquest cognom, són en un grau o altre parents. Una família tan extensa i tan important, genera també persones importants, especialment en l’administració de Sant Joan, per això aquest cognom figura molt sovint en el càrrecs polítics. Entre ells, cal esmentar a: Joan Vilanova, que va ser jurat els anys 1555, 1558, 1562, 1571 i 1579; un altre Joan Vilanova també ho va ser els anys 1593 i 1607; Antoni Vilanova, jurat els anys 1620, 1646, 1660 i 1663; Ramon Vilanova, jurat els anys 1666 i 1672; un altre Ramon Vilanova, jurat els anys 1690, 1694, 1701, 1706, 1710 i 1713. En Joan Vilanova va ser batlle de Sant Joan (1720-1722); en Josep Vilanova Oliver fou regidor el 1875 i en el període 1885-1890. El seu germà Pere també ho va ser (1877-1881). En Miquel de Vilanova Pont, propietari del mas Vilanova, també fou regidor (1852-1854) i batlle (1850-1852).
Altres components d’aquesta extensa branca no eren polítics, però sí que foren protagonistes d’esdeveniments municipals. Així, en Joan Vilanova Cama (1858-1905), pare de Pere, Ernest, Regina, Hermògenes, etc., els “campaners”, era paleta i feia obres per encàrrec de l’Ajuntament. Una d’elles va ser la construcció (1890) de les dues primeres fonts d’aigua potable dins el nucli urbà de Sant Joan.

 

 

100 ANYS. BRIGADA MUNICIPAL. Palamós 1906-2006
Editat per l'Ajuntament de Palamós    59p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2007)
ISBN: 978-84-611-5958-1    DL: GI-392-2007

 

 

neix la Brigada

El dia 21 de març de 1906, a la Sala d’Actes de l’Ajuntament i presidit per l’alcalde Ildefons Camós Romaguera, es reuní el consistori en sessió ordinària. En un determinat moment i cap al final de la sessió, el regidor Nicet Casanovas i Savalls va proposar la creació d’una brigada municipal que s’encarregués de l’arranjament dels carrers i de la neteja i sanejament de la població. Va donar molts arguments per reforçar la seva proposta i va dir que l’augment de la despesa beneficiaria tots els capítols del pressupost. La proposta va merèixer l’aprovació dels assistents i es va acordar per unanimitat la creació d’aquest nou ens municipal.
En el mateix ple es fixaren els sous del personal, a raó de 22,50 pessetes setmanals per a l’oficial i de 17,50 pessetes per al peó. També es va determinar que la comissió de Ornato y Policia s’encarregaria de buscar el personal més idoni, que seria contractat amb caràcter provisional, fins que no se l’hagués “provat”.

El llibre és un recull del treball de la Brigada Municipal de Palamós, des de l'any de la seva creació (1906) fins el 2006. El component humà és l'espina dorsal dels relats, des del primer encarregat fins al darrer dels treballadors incorporats. Com a complement hi ha la relació detallada de tot el personal fixe que hi ha hagut al llarg dels anys.

També es van desgranant els treballs més importants realitzats, com el Passeig del Mar, i també la participació activa en diferents actes, com la Festa de l'Arbre.

altres feines “extres” de la Brigada

La Brigada Municipal, malgrat que va néixer per fer unes feines molt concretes, sempre ha col·laborat amb moltes altres tasques, a vegades allunyades de la seva feina habitual, des d’anar a apagar foc o conduir una ambulància fins a arranjar la mota de la sempre indòmita riera Aubi. Per això, entre els seus components hi ha hagut paletes, manobres, jardiners, mecànics, electricistes, pintors, fusters i altres oficis.
Un tasca que se li va encomanar, els anys 1960, va ser la de formar part de l’entramat de la Proteción Civil. Segurament el primer cap local d’aquest organisme va ser Conrad Pallí, que tenia el carnet núm. 18 de Girona. Sembla ser que el va suplir en el càrrec José Luís Ortega Monasterio, el cèlebre militar compositor d’havaneres.

La Brigada Municipal, davant la seva obra més preada, el sortidor del passeig. Els manquen cabells i molts d’aquests ja són blancs, el perímetre abdominal, déu n’hi do... Però el seu esperit de servei a Palamós i Sant Joan es conserva intacte, com sempre.

 

 

PALAMÓS, PEDRA A PEDRA, RAJOL A RAJOL
Evolució de l'estructura urbana,
Els barris, els carrers, les cases...
Editat per Fundació Promediterrània   275p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2010)
ISBN: 978-84-613-5032-2   DL: B-16609-2010

 

 

Origen del topònim Palamós

Molt s’ha escrit sobre l’origen del nom de la vila de Palamós. Uns han sostingut que els arrels eren com els de Pals, relacionats amb l’aigua, segurament per la proximitat amb els aiguamolls del Pla de Nau. Pella i Forgas opinava que podria venir de palau o palaz de moros. Altres han cercat arrels molt enrevessades i, de ben segur, qui més qui menys, la majoria d’historiadors i geògrafs que han tractat la història de la nostra vila han dit la seva sobre el topònim Palamós. Estudiosos com Carles Sapena o Eduard C. Erre també havien escrit les seves teories a la revista Proa.
Per la meva part, des de fa temps, he sostingut que hi havia raons sòlides per creure que el nom venia de la denominació d’un castell o d’una casa forta situada dins de Palamós, vaja, que aquesta casa forta segurament era el denominat Palau Reial. Ara ho reafirmo, agafant com a referència dues investigacions molt diferents, però que porten al mateix lloc.
L’historiador i magnífic investigador Elvis Mallorquí ha escrit un treball molt interessant sobre la ubicació de dos castells pertanyents al monestir de Sant Pere de Galligants, que situa l’any 1063 a prop del lloc on més tard es va fundar la vila de Palamós. Es tracta dels castells Castellum Sanctus Stephanus de Peculiare i Castellum Maur.
Hi ha un treball anterior, de Dolors Bramon Planas, professora d’estudis islàmics, i de la seva filla, la professora Rosa Lluch Bramon, ambdues de la Universitat de Barcelona, sobre la toponímia dels llocs que, l’any 935, foren esmentats en la crònica d’Ibn Hayyan, que relatava la incursió d’una esquadra omeia del califa Abd al-Rahman III per terres de les costes dels francs. Entre els topònims n’hi ha un que no poden situar amb certesa. El cronista Ibn Hayyan el recull com a Qalat Marwan, traduït com a `cala de Maruano´. Es veu que l’esquadra va fondejar en aquest lloc. Els traductors de la crònica creuen que podria ser una cala situada a prop de Cap Roig, segurament a cala Morisca.
Analitzant ambdues dades, la del Castellum Maur i la de Qalat Marwan, segurament hi ha una coincidència de lloc, o sigui, que podria tractar-se del mateix castell o cala Maur. Es veu que el topònim maur antigament es vocalitzava `mor´. Si a això afegim que a la majoria de restes de castells o de viles romanes o de poblats ibèrics, els antics pobladors d’aquesta zona les anomenaven genèricament castell, palau o vilar, possiblement podríem arribar a la conclusió que el castell Maur podria ser `palau Maur´, `palau Mor´, `palau mors´ i finalment `Palamors´, nom que rebia Palamós fins al començament del segle XV.
És una hipòtesi que parteix de dues fonts històriques diferents, però convergents.

El llibre explica el desenvolupament urbanístic de la vila de Palamós, des de ben be la seva fundació fins al dia d'avui. Des de l'antic Palamós encerclat per les muralles medievals fins al seu esclat a partir de principis del segle XIX, amb el naixement dels barris de l'Arenal (l'Eixample), l'Eixample Nord, el Pedró...
Pel que fa a Sant Joan, molta part de l'estudi ja va ser publicat en el llibre "Sant Joan de Palamós, de barri a poble". Aquí es recull, en detall, la formació dels barris de la Carretera, de la Fosca i de l'Eixample (el Pla).
És molt interessant l'evolució dels noms dels carrers i places, quan es formen, quines modificacions han sofert al llarg dels anys. També hi ha un estudi detallat dels barris de cases de treballadors, dels grups de cases construides després de la Guerra Civil, de la mà dels Regiones Devastadas... Finalment, es detalla l'evolució de les principals fàbriques, especialment suro-taperes.

 

Carrer de la Roda (del Portalet, Portalet de les Aigües, Sant Esteve, Aiguamoix, Ansel Clavé)

Situat al Barri Vell de Palamós, entre la plaça de la Vila i la cruïlla dels carrers de l’Arc, Nou i de la Bateria, on es forma una petita plaça quasi circular. El seu nom original fou el de carrer del Portalet, que es va emprar des del començament del segle XV. També se’l troba esmentat com carrer del Portalet de les Aigües, potser fent referència a les aigües residuals de molta part del Barri Vell, que baixaven per aquest carrer al final del qual hi havia una part sense murs per on s’escapaven per anar a trobar el rec del Molí. Com carrer del Portalet el trobo esmentat fins al final del segle XVIII. Des del començament del segle XVII fins a l’entrada del segle XIX apareix també com a carrer de Sant Esteve i, alternativament carrer de l’Aiguamoix.
A la cruïlla amb els carrers de l’Arc i de la Bateria es va formar antigament una gran bassa d’aigües plujanes i residuals, que era coneguda pel nom popular de placeta de l’Aiguamoix, segurament per adornar el verdader nom de «bassa d’aigües putrefactes». Per això també figura algunes vegades com la Claveguera.
No he trobat quan agafa el nom de carrer de la Roda. En tot cas, l’any 1858, quan s’oficialitzen els noms dels carrers i se’n determina el traçat, el carrer de la Roda ja hi és esmentat. Diu que comença a la plaça Major (de la Vila) i arriba fins a «la cortina de muralla que le viene en frente». Es refereix al tros de murs que resseguia el carrer de la Bateria i que darrerament, en construir les cases de la cruïlla amb el carrer Nou, es varen posar al descobert.
En el període republicà, juntament amb el carrer de la Bateria, li donaren el nom de carrer d’Anselm Clavé. Després de la guerra va recobrar el seu nom.

 

Fotografia segurament de l’any 1910 on es veu, a baix, la casa xalet de la societat Hijos de G. Matas (finca 192) i la casa-barraca de Cap Gros (finca 767), al terme de Palamós, i la casa Miramar (finca 1414), Villa Julio (finca 969) i l’hotel Geroglífic (finca 101) tot just començant-se a construir, dins el terme de Sant Joan. Més lluny es veuen les primeres cases i xalets del barri de Baix i també les quatre barraques del costat de Roca Negra.