Palamos i Sant Joan

Consta de 14 monografies de tema històric, geogràfic i social, de la vila de Palamós i de les parròquies de Vila-romà (Sant Joan de Palamós) i de Vall-llobrega. La característica comuna a les edicions dels 14 volums és que són completament artesanals. La investigació dels temes, les narracions, el montatge informatitzat, la impressió, l'enquadernació i la distribució i venda han estat a càrrec de l'autor d'aquesta pàgina WEB.
Els volums es varen publicar, al ritme d'un volum cada dos o tres mesos, al llarg dels anys 2000, 2001, 2002 i 2003 i potser el 2004 i 2005.
A continuació podreu llegir una mostra de cadascun dels volums:

PIRATES, ESCLAUS I CAPTIUS A PALAMÓS
Guspira núm.1 -50p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (1999)
DL: GI-760-1999

INTRODUCCIÓ

Parlar de pirates en una vila costanera com Palamós no és res de l'altre món, ja que tota la seva història, fins el s.XIX, està plena de fets relacionats amb els turcs, moros i anglesos, les naus dels quals varen senyorejar les costes de la Mediterrània occidental en diferents èpoques.
Tradicionalment, des de la baixa edat mitjana, la costa havia estat un lloc perillós, exposat a la rapinya i a les malifetes de naus estrangeres. Per això, la gent va preferir edificar els seus habitacles: cases, masos o castells, lluny cap a la muntanya i si per qualsevol causa l'edificaven a la vora del mar, sempre hi guarnien una torre de defensa on poder refugiar-se en cas d'atac dels pirates.
mas Pepó o Masoni, amb torre de defensa A la costa de la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà (Sant Joan de Palamós) n'hi ha bons exemples. Els masos construïts a prop de la costa i que per tant podien ser localitzats fàcilment des del mar, posseïen les corresponents torres. Així, els masos Juny i Mauri (Oliver) de s'Alguer, Agustí (ca la Graua), Pepó (Masoni) i Brugarol (Crispí) de la Fosca, la torre Mirona, etc, en són una bona mostra. La vila de Palamós també va procurar defensar-se, envoltant el seu nucli urbà amb un cercle murallat, que fou construït des del s.XV al XVII. Els murs gaudien d'un seguit de baluards amb canons i magatzems de pólvora i pilotes, com a complement i dissuasió dels possibles atacants. A més a més, al s.XVI es va arranjar el castell de Sant Esteve de Mar, posant-hi una guàrdia encarregada de vigilar la presència d'alguna nau sospitosa. Tot això es va completar amb una xarxa de correus que enllaçava les diferents viles costaneres, donant informació de qualsevol moviment sospitós de naus estrangeres.
Malgrat les precaucions preses, en un moment de descuit, els pirates aconseguien prendre de tant en tant algun veí dels masos de la Fosca o de s'Alguer o més correntment pescadors davant les costes de Palamós o de Vila-romà. Els familiars d'aquests procuraven reunir o manllevar els diners suficients per a poder comprar el seu rescat, operació en la que s'especialitzaren els frares de la Mercè.
Però el que segurament no és tan conegut, és l'existència d'un tràfic d'esclaus a les nostres contrades. La possessió d'un o més esclaus per un comerciant, botiguer o fins i tot pel propietari d'un mas important, no era estrany al llarg dels s.XIV, XV i XVI.

EL TERMENAL DE PALAMÓS
Guspira núm.2 -60p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
DL: GI-444-2000

Aquesta guspira pretén donar a conèixer les raons i les circumstàncies que incidiren en la determinació del traçat de les línies de terme actuals envers els municipis veïns. La primera delimitació, entre les batllies de Palafrugell i Palamós data de l'any 1400, quan el rei Martí I va decidir prendre part en les discussions contínues entre els veïns d'ambdues batllies. Des d'aquell moment s'han fet dues revisions, el 1717 i el 1924. El segle XIX també es varen delimitar les línies de terme amb els pobles veïns de Calonge i Fonteta. La primera separació territorial entre Vila-romà (Sant Joan de Palamós) i Vall-llobrega, curiosament, la varen acordar els respectius rectors. Tot seguit trobareu la introducció:

INTRODUCCIÓ

La batllia reial de Palamós, creada pel rei Pere II el Gran l'any 1279, aplegava a l'inici la vila de Palamós i les parròquies de Vila-romà (Sant Joan de Palamós) i Vall-llobrega. Després, i durant un curt període de temps, li afegiren les parròquies de Calonge, Fitor i Fanals.
Convertida en comtat pel rei Ferran II l'any 1484 (1486), va subsistir fins el 1800 en què es disgregà en tres municipis: Palamós, Sant Joan de Palamós i Vall-llobrega.
Hom creu però que abans del s.XII tota la superfície que ocupa l'actual municipi de Palamós, formava part de la parròquia de Sant Mateu de Vall-llobrega. Aquesta hipòtesi es fonamenta en la manca de cites de Vila-romà anteriors al s.XII, mentre que el nom de Vall-llobrega (Valle Lubrica) ja s'esmentava l'any 968.
Quan es fundà la parròquia de Vila-romà, en una data ara per ara desconeguda, però segurament a la segona meitat del s.XII, els habitants de les dues parròquies no tenien gaire clar quins eren els seus límits. Així es fa palès en el capbreu de la Mitra de Girona (1315-1318), que contenia les declaracions de tots els propietaris útils del senyoriu del castell de Vila-romà. Llocs com el mas Canyet de Castell, el mas Murtera (Murtrera) i fins i tot el veïnat de Sant Joan, foren situats a les parròquies de Santa Eugènia de Vila-romà i Sant Mateu de Vall-llobrega, sense especificar a quina d'elles en concret. La confusió en situar alguns masos o paratges, en una o altra parròquia, va perdurar fins ben entrat el s.XVI.
De totes maneres, aquesta ambigüitat no creava cap mena de maldecap als seus habitants, per la senzilla raó que ambdues parròquies estaven lligades administrativament i regides pels mateixos jurats i Consell general. Per això no va haver-hi mai cap enfrontament territorial.
terme al camí ral entre Mont-ràs, Vall-llobrega i Palamós Tampoc es coneix cap plet o litigi territorial entre els veïns de Calonge i Fitor contra els de Vila-romà i Vall-llobrega, potser perquè varen anar plegats un temps sota una mateixa jurisdicció.
En canvi, els jurats dels batllius de Palamós i Palafrugell s'enfrontaren en més d'una ocasió, sempre per qüestions econòmiques, disputant-se el control d'alguns masos i terres frontereres. Per això la primera delimitació territorial que es coneix fou feta per evitar aquests problemes.
El treball que ara presento és un recull històric del procés de fixació dels termes de la batllia de Palamós i de les parròquies de Palamós, Sant Joan de Palamós i Vall-llobrega, que finalment es convertiren en dos municipis: Palamós i Vall-llobrega.
No m'ha estat possible trobar físicament alguns termes, potser perquè ja han desaparegut o perquè no he estat prou hàbil. De ben segur però que algú de vosaltres, amants de la natura, trobareu les que manquen. En aquest cas feu-me'n cinc cèntims!
Finalment, voldria demanar respecte per les fites, ja que són un llegat dels nostres avantpassats, que les han sabut conservar fins ara, i que nosaltres hem de transmetre als que vindran més tard.

ELS MASOS DE VILA-ROMÀ (1a part)
Guspira núm.3 -60p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
DL: GI-445-2000

Els masos varen ser l'essència de la primitiva parròquia de Vila-romà, el primer agrupament de persones, abans de formar-se els primers nuclis urbans de la vall de Bell-lloc i de la "cellera" de Sant Joan. El coneixement del "modus vivendi" dels seus habitants i tot l'entramat de censos i lligams que tenien amb els senyors feudals, és cabdal per a entendre la història d'aquestes contrades. Aquesta guspira i la següent expliquen de manera resumida la localització de cadascun dels masos, així com del senyoriu feudal al qual pertanyien i la seva història des del primer capbreu (1315) fins al segle XIX. Tot seguit trobareu un dels capítols:

ELS MASOS EN CONJUNT

Passejant pels bells indrets de la parròquia de Vila-romà, hom veu aquí i allà restes d'antigues edificacions que, quasi sempre, no són més que trossos de parets o petits pilons de pedres sense cap mena de forma ni d'organització. Estan situats enmig del bosc o junt a un torrent o riera. Altres vegades, en una vorada del camí o fins i tot enmig d'un camp, hi trobem un aulet amb una filada de pedres que s'endevina entre les mòdegues i argelagues. Al moment se'ns acudeixen un munt de preguntes. Què hi havia edificat abans? Un mas, una casa, una capella? Qui l'havia habitat? Quan va ser construït...? La gent gran, els avis, pagesos de cara xuclada i clivellada per tants anys de treballar sota la cremor del sol, ens expliquen que fa molt temps havien sentit contar als seus avis que en aquest o aquell lloc hi havia un mas o una casa, més enllà del seu record.
mas Bofill, ara anomenat Xec El propòsit d'aquest llibret és fer una síntesi de la història dels masos. Més que res es tracta de donar a conèixer la seva existència dins les contrades de l'antic Vila-romà, ara Palamós, la major part dels quals ja no existeixen, però que varen deixar una bona empremta en la documentació notarial des del s.XIII. La lectura d'aquestes dades ens descobriran un món completament desconegut i oblidat.
Cal dir que la informació per a redactar aquest llibret prové de fons originals. Dels capbreus dels senyors feudals, dels quals n'he investigat quinze. Dels llibres de comptes de la parròquia. De les actes i escriptures redactades pels notaris de Palamós i d'altres llocs, recollides i conservades en més de 600 llibres a l'Arxiu Històric de Girona.
El capbreu és una mena de cadastre de les propietats d'un senyor feudal. En ell figura cadascun dels vassalls o propietaris amb les terres que posseeixen pel senyor en qüestió i els censos i altres taxes a pagar.
Agraeix-ho el suport de totes aquelles persones que m'han ajudat, en especial a J. M. Marquès i Planagumà per la seva infinita paciència quan em traduïa documents enrevessats, escrits en llatí, i també al director, Pep Matas, i conservadors de l'Arxiu Històric de Girona per l'ajuda que em varen donar en l'obtenció de la informació.

ELS MASOS DE VILA-ROMÀ (2a part)
Guspira núm.4 -68p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
DL: GI-446-2000

Mas VILANOVA de la Pietat

Quan Ramon Vilanova va fer la seva declaració en el capbreu del monestir de Sant Feliu de Guíxols del 1663, va reconèixer que era el propietari del mas Vilanova, antigament anomenat mas Almar o Ahomar. Aquesta informació ens dóna peu per a poder relacionar el mas Vilanova amb la declaració que va fer en Berenguer Alomari en el capbreu del castell de Vila-romà del 1315. Aquest tenia algunes peces de terra pel bisbe de Girona que són les mateixes que declarà en Joan Vilanova en el següent capbreu del castell, de l'any 1511. Això, juntament amb algunes escriptures que citen l'àlias Alomar quan es refereixen al mas Vilanova, és suficient per assegurar que ja existia abans del s.XIV.
El nom de mas Almar o Alomar sembla que s'utilitzà fins a la meitat del s.XV. Després se'n va dir mas Vilanova, cognom de la família propietària.
mas Vilanova de la Pietat L'últim amo, abans de canviar de nom fou Sanxa (1400), muller de Berenguer Duran. Fou venut per Bernat de Bell-lloc Pulchroloco a Vicenç Vilanova àlias Puig Cabrer, segurament de Calonge, al voltant de l'any 1420. Vicenç Vilanova va rebre l'àlias Almar.
Entre els seus propietaris, a part de Vicenç Vilanova (primera meitat del s.XIV), cal citar: Miquel Vilanova de Calonge (1499), a qui li fou venut per Antic Basart de Calonge, el qual el tenia adjudicat per la Cúria de Palamós; Joan Vilanova (s.XVI); un altre Joan Vilanova; Antoni Vilanova (1630); Ramon Vilanova (1716) i Antoni Vilanova (1793). A aquests dos últims se'ls ha d'atribuir la urbanització del carrer Rutlla Baixa de Sant Joan de Palamós, ja que varen vendre en parcel·les d'un quart de vessana, un gran camp situat entre aquest carrer i el mas Oliver (Displàs). Més d'una dotzena de veïns de Sant Joan hi edificaren les seves cases.
A partir de principis del s.XIX (1811) el mas va ser de Jaume Vilanova i ja rebia el nom de mas Vilanova de la Pietat, que ha conservat fins avui.
Es troba molt a prop del mas Pagès de la Pietat i ben bé enfront d'on hi havia la capella de la Pietat -destruïda per l'empresa Vincke quan va edificar la nova fàbrica- capella que va comprar després de la desamortització de l'any 1835. Està encaixonat entre el camí que va a la capella de Bell-lloc pel nord i la riera de Vila-romà pel sud i encara posseeix una bonica torre de defensa, potser la millor de les que resten a Vila-romà. El fet que des de fa anys estigui deshabitat fa perillar la seva subsistència. Ja presenta signes clars dels efectes destructius del pas dels anys.

ELS RIUS DE PALAMÓS L'AUBI LA FERA TEMIBLE
Guspira núm.5 -52p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
DL: GI-447-2000

INTRODUCCIÓ

plànol dels diferents llits de la riera Aubi El curs de les rieres i torrents, així com la formació d'estanys, està íntimament lligat a la configuració del terreny. Per això és en les planes on hi ha més possibilitats que les rieres, al llarg dels anys, canviïn el seu curs de manera natural. Altres vegades és l'home que per diferents interessos canvia per la força el curs d'una riera o, fins i tot, eixuga un estany. A les parròquies de Vila-romà i Vall-llobrega, en el transcurs de la història, aquests supòsits es varen produir més d'una vegada especialment al pla de Nau o de Sant Joan, al pla de Vall-llobrega i al pla de Castell.
En el pla de Nau, al llarg dels segles, es varen excavar més de tres llits diferents per a la riera Aubi, sempre per mantenir obert el port de Palamós. Es pot dir doncs, que des del mateix moment de la fundació de la vila, es va veure que la riera Albi anava tapant sistemàticament amb sorres i terres el port que acabava de néixer.
Pel que fa al pla de Vall-llobrega i per a guanyar terres de conreu es va dessecar un estany situat al vessant nord del pla, desviant o canalitzant les rieres Aubi i de Vall-llobrega.
En el pla de Castell, la intervenció de l'home és molt més recent. L'any 1924 es va desviar la riera Aubi, que ve de Palafrugell, construïnt un canal fins a la riera de Castell. D'aquesta manera es va reduir substancialment la quantitat d'aigua que arribava al pla de Nau, però no es varen resoldre del tot els periòdics aiguats, degut a que en el pla de Nau hi ha la confluència d'altres rieres que recullen l'aigua de tot l'arc muntanyós que envolta els municipis de Palamós i Vall-llobrega.
En aquest treball que ara enceteu, faré un repàs històric de quasi totes les rieres, torrents, recs, estanys i altres elements relacionats amb l'aigua, ubicats dins els termes de l'antiga Batllia de Palamós (Palamós, Vila-romà i Vall-llobrega).

SANTA EUGÈNIA DE VILA-ROMÀ
BRESSOL DE PALAMÓS
Guspira núm.6 -50p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
DL: GI-448-2000

Els inicis de la PARRÒQUIA

No es coneix cap document que fixi la data de la creació de la parròquia de Vila-romà. Ara per ara, un dels esments més antics està contingut en una butlla del papa Alexandre III, de l'any 1163, en la qual se cita el "alodium de villa Romani" com a pertinencia del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Aquest fet podria pressuposar que la parròquia de Vila-romà fou fundada per aquest monestir, segurament en el transcurs del s.XII, esqueixant-se de l'antiga parròquia de Sant Mateu de Vall-llobrega. Aquesta hipòtesi es torna més consistent si tenim en compte que al llarg dels s.XIII, XIV i XV els habitants de les dues parròquies, quan es refereixen a qualsevol lloc o paratge situat dins aquest territori, ho fan amb l'expressió "..dins les parròquies de Santa Eugènia de Vila-romà i de Sant Mateu de Vall-llobrega.." o bé, ".. dins les parròquies de Santa Eugènia i Sant Mateu de Vall-llobrega..", potser perquè encara no s'havien acostumat o no sabien on eren els límits corresponents. El poble de Sant Joan de Palamós, part d'un plànol francès de l'any 1694 Una altra dada interessant i que corrobora la hipòtesi anterior és el fet de situar la capella de Bell-lloc, unes vegades dins la parròquia de Sant Mateu de Vall-llobrega, "..Capella de Pulcro loco in parochia sancti Mathei de Valle lubrica." de les Constitucions Sinodals i altres vegades dins la de Santa Eugènia de Vila-romà, com en el testament del bisbe Pere de Castellnou "Sanctae Mariae de Pulchro Loco de Villaromano . .".
Dins els seus límits, a part de l'església parroquial de Santa Eugènia, hi havia tres capelles sufragànies: la de Sant Esteve de Mar (o de la Fosca), la de Santa Maria de Bell-lloc i una capelleta o esgleiola, capella Heremitana, que rebia el nom de Sant Romà i més tard el de Nostra Senyora de la Pietat.
Després de la fundació de Palamós, els primers pobladors d'aquesta vila havien de traslladar-se a l'església parroquial de Vila-romà o a la capella de Sant Esteve de la Fosca, per complir amb els seus deures religiosos, així com per batejar els seus fills, casar-se o per enterrar-los.

ADMINISTRACIÓ I GOVERN DE PALAMÓS
DELS TOCS DE CAMPANES A LA DEMOCRÀCIA
Guspira núm.7 -64p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
DL: GI-449-2000

INTRODUCCIÓ

Primer llibre d'actes de l'Ajuntament de Palamós (1560) Al llarg de la història la vila de Palamós ha tingut diferents esquemes de govern i d'administració. Amb la seva fundació com a vila reial -el 1279- el rei Pere II va crear la batllia reial de Palamós. Ens que aplegava sota la jurisdicció civil i criminal del batlle de Palamós, a part de la vila pròpiament dita, les parròquies de Santa Eugènia de Vila-romà i Sant Mateu de Vall-llobrega.
Com a batllia reial va subsistir fins que Ferran II la convertí en comtat l'any 1484 i el donà a Galceran de Requesens.
Amb el Decret de Nova Planta s'aboliren tots els privilegis que els succesius reis catalano-aragonesos i els comtes havien atorgat a la vila i que li varen donar un tarannà propi. El comtat, però, va subsistir fins que foren abolits tots els drets senyorials al s.XIX.

TOPONÍMIA DE VILA-ROMÀ I PALAMÓS
paratges entranyables, records d'un passat (1a part)
Guspira núm.8 -66p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
DL: GI-450-2000

INTRODUCCIÓ

Com arreu del món, els antics habitants de Vila-romà i Palamós varen donar nom a cadascun dels indrets del seu entorn, que d'una manera o altra formaven part de la seva vida. Una bona quantitat d'aquests noms o topònims ens ha arribat quasi intacta fins als nostres dies i no deixa de sorprendre'ns que noms, com per exemple: Pla de Nau, Castell, s'Alguer o la Fosca, ja eren d'ús corrent quan es va fundar la vila de Palamós.
Els diferents topònims tenen orígens molt diversos:
- Arbres o vegetació que predominava en el lloc: s'Aladerny, camp de l'Arbre, s'Auleda, Clopers, Corretjoles, sa Devesa, Falgueres, sa Garriga, alt al Jonc, ses Mates, serra d'Oms, . . .
- Relacionats amb la topografia o tipus de terreny: ses Arenes, la Coma, ses Comelles, ses Foses, es Grau, ses Planes, sa Pujada, . . .
- Temes hidràulics: Estany, Estanyol, sa Font, rec del Molí, la Presa, Riustanys, coromina de la Riera Vella, . . .
- Fent referència a animals: sa Corbatera, Corbatges, Guineu, Llobatons, Lloberes, Teixoneres, . . .
- Cognoms d'antics propietaris: coromina de l'Abat, vinya Batlle, camp Blanc, bosc del Bisbe, establida d'en Palomar, . . .
puig Aguilar (Parals) cremant-se, l'any 1989

puig Aguilar (Parals) cremant-se, l'any 1989

Alguns topònims poden aportar dades interessants, àdhuc per a la localització de construccions molt antigues. Així per exemple, es Vilar, Palau, Vilarenys, Vila del bosc, Vilarnau i el mateix Vila-romà, són indicis clars d'un passat romà. Altres com, la Borna, Monestir, castell de Mont, clos de Virarel, sa Guardiola, pla de sa Torre o Esgleiola, són exponents de l'existència de construccions pròpies de l'edat mitjana.
L'estudi de noms com, pas des Grau, camp Camins, coll de sa Creu o camp des Pont, ens poden ajudar a trobar el traçat d'antics camins.
Malgrat que del nom de molts dels paratges de Vila-romà i Palamós en podria fer un petit estudi etimològic, per l'aparent senzillesa de les seves arrels, em limitaré tan sols a esmentar-los, deixant pels especialistes la investigació del nom. Només en conmptades ocasions, esmentaré la procedència per a facilitar-los la seva tasca. A tal fi, donaré la transcripció de les diverses grafies emprades pels notaris, així com la localització, en la mesura de les meves possibilitats.
Veurem com, al llarg dels anys, els noms primitius dels paratges varen deformar-se. El més corrent era passar l'article "sa" a "la", com a conseqüència, segurament, de la vinguda de gent d'altres llocs que, poc a poc, varen imposar la seva parla. En general, fins als s.XVI-XVII els habitants de Vila-romà i Palamós "salaven" molt i tal com podrem veure més endavant, la majoria dels topònims portaven els articles "sa" i "es", fins i tot enganxats al davant del nom corresponent com si fos una sola paraula. Segurament que la influència del port de Palamós, amb el continu moviment de gent d'altres parts de Catalunya i de la Mediterrània, va ser determinant per a perdre la nostra manera de parlar original.
Precisar la situació dels paratges, després de tants anys, és una tasca feixuga i moltes vegades del tot impossible. La mecànica emprada per aconseguir situar cadascun dels paratges, s'ha basat fonamentalment en dos eines: Per una banda amb els capbreus (mena de cadastre dels senyors feudals) del període comprés entre els s.XIV i XVIII, i per altra amb l'ajut de l'ordinador per a poder manejar la gran quantitat de dades extretes dels capbreus. També he utilitzat altres documents que, com esquitxos, m'han donat pistes aïllades. Em refereixo especialment als llibres de notes i protocols dels arxius notarials i parroquials. Una gran quantitat de topònims no serà citada en la relació alfabètica, perquè no tenen cap transcendència. Tal és el cas d'aquells que es refereixen:
a la forma, com la feixa llarga, la feixa torta, el quadró, el quintà petit.
al lloc, com el camp del prat, el camp de dalt, la feixa del mig, l'hort.
a noms molt corrents, com el Clos, el Quintà, la Feixa.
a noms genèrics, com l'Alzinar, la Roureda, la Vinya.
Malgrat això, hi ha algunes excepcions, principalment quan el nom del paratge ens aporta dades interessants o curioses.

TOPONÍMIA DE VILA-ROMÀ I PALAMÓS
paratges entranyables, records d'un passat (2a part)
Guspira núm.9 -62p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2000)
DL: GI-451-2000

Exemple d'un topònim:

corral d'en SERNELLA Palamós i part del terme de Sant Joan, abans de l'any 1902

corral d.en Sernella (1561)
Malgrat que estava dins la parròquia de Santa Eugènia de Vila-romà se'l considerava com a part de Palamós, potser perquè el domini directe o senyoriu pertanyia al Castell de Sant Esteve de Mar. El nom prové de la família Sernella, un dels cognoms més antics de Palamós (ja hi habitaven l'any 1288).
Les afrontacions donades en el capbreu del senyoriu d'Aguilar (Casa Sarriera) de l'any 1561 són concloents per a poder ubicar-lo. Per llevant hi transitava el camí de Palamós a Sant Joan i per ponent hi havia el rec del Molí. Pel nord tocava els closos del mas Guerau des Grau (can Sàbat, davant l'Hospital de Palamós).
A l'any 1722, el lloc que ocupava l'anomenen l'era d'en Bataller.
Tenint en compte tot l'anterior, avui el podríem situar davant el quarter de la Guàrdia Civil de Palamós, on hi havia la Panificadora i abans "el Parque".

LA VALL DE BELL-LLOC
enigmes, misteri i encís
Guspira núm.10 -50p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2003)
DL: GI-418-2003

Exemple d'capítol (fragment):

Un altre lloc bonic, poc conegut, és el camí des Monestir, que vorejava les propietats de l'antic mas Marimó de Palomar (mas Perearnau) i que encara existeix. Aquest camí comença a pocs metres del gual del camí de Sant Joan a Bell-lloc, que travessa la riera de Bell-lloc, precisament on comença la pujada. Després de creuar la riera s’ha de trencar a mà esquerra i al final d’aquesta entrada, a mà dreta comença un antic camí amb volta que puja suaument en direcció oest, seguint un torrent, l’antic torrent des Monestir. El camí és bonic en qualsevol època de l’any. A la primavera hi ha una gran diversitat de verds; a l’estiu és fresc i agradable; a la tardor els ocres, marrons, verds i vermells es barregen per a tot arreu i a l’hivern sovint se sent cantar l’aigua del torrent.
El camí ara mor a una esplanada on hi ha les restes d’una bòbila, però molts anys abans seguia amunt cap el pla del Llop i a mà dreta cap a ses Comelles, lloc densament poblat, amb molts masos i bordes.

^{Si
vols baixar el llibre La Vall de Bell-lloc en PDF (0,93 Mb), pulsa aquí}

BREU HISTÒRIA DE VALL-LLOBREGA
orígens, la parròquia, l'administració i el paisatge (1)
Guspira núm.11 -54p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2003)
DL: GI-419-2003

LA PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DE PALAMÓS
Guspira núm.12 -62p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2003)
DL: GI-420-2003

RETAULE DE L'ALTAR MAJOR RETAULE VELL

Va ser fabricat pel mestre imaginaire Joan Ballester de Girona (23), que era casat amb una germana del mestre pintor Joan Mates.
Els procuradors de la vila li encarregaren la construcció dels “bancals”, columnes, figures, etc., és a dir, tota la part que havia de ser feta de pedra i fusta. Per a realitzar aquesta feina va rebre el valuós ajut dels mestres imaginaires: Gaspart Huguet i Lleonard Serrador de Malgrat i de Perris Bolenda, picapedrer de Girona, que va ser qui va esculpir la pedra del peu del retaule i dels fonaments (24).
Segons consta en els pactes, el mestre es va inspirar en un esborrall de la tomba del papa Juli II i el va construir amb pedra de Montjuïc, de la ciutat de Girona, i fusta de xiprer i arbre blanc.
Dins la complexitat del retaule, destacaré que les columnes eren del tipus jònic en el primer nivell, corinti en el segon i del tipus compost a la resta. La descripció de les imatges no és necessària perquè, a diferència dels anteriors retaules, disposem d’una fotografia d’abans de l’any 1936 (any en què fou destruït), que es conserva a l’arxiu parroquial de Palamós. L’única variant que hi hauria respecte del contracte és que la Trinitat que el coronava, fou substituïda per una pintura de la coronació de la Mare de Déu. El mestre Ballester va cobrar mil lliures pels tres anys prefixats per a construir-lo.
També sabem, gràcies al treball de Josep Clara (25), que la pedra emprada era de la pedrera d’en Barceló de la muntanya de Montjuïc, de Girona, la qual era enviada a Palamós pel port de Sant Feliu de Guíxols. La major part de la fusta va venir del molí de Gualta (26).
La carcassa principal del retaule fou alçada i muntada a principis del segon trimestre de l’any 1582 i l’altar major fou bastit a finals del mateix any (27).
Les figures esculpides pel mestre Ballester varen ser lliurades entre els mesos de setembre de 1583 i d’abril de 1584.
El lliurament de les figures menors es va endarrerir fins al 1587 i el 1586 arribaren de Girona, els canelobres de plata.

COL·LOCACIÓ DELS ESCUTS D'ARMES DELS COMTES DE PALAMÓS A LA CAPELLA FONDA escut comtes

L’escut esculpit, que hi ha actualment a la capella Fonda de l’església de Palamós, fou col·locat l’any 1769. Els autors, en escriptura pública feta el dia 11 de juliol de 1769, declaren:
“Adjutori Canellas, paleta natural del lloc de Santa Maria de Gaià, bisbat de Vich, ara habitant a la Bisbal, de 38 anys; Jaume Roura, escultor, de 33 anys; i Pau Romaguera, daurador, de 29 anys; tots ells de la Bisbal, declaren que s’ha col·locat sobre l’arc del presbiteri, al mig de la cornisa de la mitja taronja de la Capella Fonda que s’està construint, l’escut d’armes i blasons de les cases del Sr. marquès de Montealegre, comte d’Oñate, i de la Sra. marquesa de Montealegre, duquessa de Cessa i comtessa de Palamós, la seva muller, ja morta”.
L’escut s’ha esculpit, daurat i pintat amb els colors i forma que figura en un disseny que el procurador dels comtes de Palamós va enviar al comissari de l’obra de la capella. Adjutori Canellas va picar la pedra i la va col·locar en el lloc, Jaume Roura la va esculpir i Pau Romaguera la va daurar i pintar amb els corresponents colors.

BREU HISTÒRIA DE VALL-LLOBREGA
els masos (2)
Guspira núm.11 -60p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2003)
DL: GI-421-2003

MAS PAGÈS DE VALL-LLOBREGA (Bajandas)
Antigament rebia el nom de mas Ginesta des Pontiró. Així consta en la declaració que fa el seu propietari útil, Miquel Pagès, en el capbreu del monestir de Sant Feliu de Guíxols de l’any 1663, corroborat per ell mateix l’any 1682.
Respecte a la seva antiguitat, no hi ha dubte que ja era construït abans del segle XIV, a tenor de la declaració feta per Pere Ginesta des Pontiró en el capbreu del castell de Vila-romà de l’any 1315. Dos segles més tard (1511), un seu descendent, Bernat Ginesta des Pontiró, va incrementar d’una manera espectacular les propietats que tenia pel bisbe de Girona (senyor del castell de Vila-romà), adquirint terres que foren dels masos Palet, Closa, Gafarot, etc. També diu ser propietari útil del mas Ballester.
La filla de Bernat, Antònia, va casar-se amb Pere Pagès, del qual agafà el nom de mas Pagès de Vall-llobrega. mas Pagès des Pontiró

El 1641, el batlle de Palamós Magí Corçà, complint ordres de la Cúria i a instàncies de Josep Andreu (clergue de Girona que tenia el benefici de Sant Pere i Sant Jaume de Mont-ras) per deutes contrets per Pere Pagès, nét d’Antic Pagès; ven el mas a Joan Llorenç Perich de Palamós.
A finals del mateix segle torna a la família Pagès. En Miquel Pagès el declarà en els capbreus del monestir de Sant Feliu de Guíxols dels anys 1663 i 1682 i en el del rector de Vall-llobrega (1694). En aquella època es produeix una gran expansió de les seves propietats, convertint-se en la més gran de Vall-llobrega. El mas posseïa una era i ferraginal, tot plegat amb unes tres vessanes de superfície. A part, tenia agregats els masos Pasqual, Cavaller, Bou o Cornell, Ginesta de sa Ginesta, Ballester i Croquella que ja foren capbrevats per Bernat Ginesta, l’any 1512.
Ja dins el segle XVIII, va ser propietat útil d’un altre Miquel Pagès i de Pere Pagès i Solivera (1749). L’any 1792 era de Joan Pagès, Estany i Solivera, fill del metge de Palamós Josep Estany i nét de l’esmentat Pere. El 28 de febrer de 1816, Maria Teresa Estany i Fina, vídua de Joan Estany, en va prendre possessió, juntament amb els altres masos agregats i en presència d’Esteve Sàbat, regidor degà de Vall-llobrega. Degut a diferents interpretacions del testament d’en Joan, hi intervingué la Cúria de Palamós i finalment es dictà una sentència arbitral atorgant la propietat del mas, juntament amb tots els altres masos agregats, a Maria Estany (filla d’en Joan i de Maria Teresa), muller de Josep Bajandas. A partir d’aquesta data se’l coneixerà, fins el dia d’avui, pel nom de mas Bajandas. Cal citar que en el cadastre de l’any 1822 ja fou declarat per Josep Bajandas.
Està situat passat els quatre camins, en direcció al Raval de Dalt, a mà dreta, davant la cruïlla del camí del cementiri i a la bora de la riera.

^{Si
vols baixar el llibre Breu Història de Vall-llobrega (2) en PDF (0,87
Mb), pulsa aquí}

ELS SENYORIUS FEUDALS DE LA BATLLIA DE PALAMÓS
Guspira núm.14 -58p
PERE TRIJUEQUE i FONALLERAS (2003)
DL: GI-422-2003

Tot seguit trobareu la descripció d'uns dels senyorius:

SENYORIU D’AGUILAR

mas Parals (Aguilar) El senyoriu d’Aguilar ja fou citat l’any 1191 (1) en una sentència arbitral dictada per l’arquebisbe de Tarragona, arran d’una baralla entre tres senyors de Vila-romà i Vall-llobrega. Malgrat aquest enfrontament, durant el següent segle, les famílies d’aquest senyoriu s’emparentaren amb les del castell de Vila-romà, essent amics i vivint en pau i harmonia. Tant és així que Arnau d’Aguilar fou un dels marmessors escollits per Pere Alemany, senyor del Castell de Vila-romà, quan redactà el seu testament, l’any 1272 (2), “eligo manumissiores meos videlicet Dalmatio de Berengario et Arnallum de Aquilari,..”.
La casa pairal del senyoriu d’Aguilar rebia el nom d’hospitium de Aquilario. És el mas Gallart, Parals o Grassot del Figuerar, situat a prop de l’antic camí ral de Sant Feliu de Guíxols a Palafrugell. Les seves terres es concentraven al Pla de sa Nau, ocupant quasi tot el vessant nord. A Sant Joan, tenia el domini directe sobre el mas Oliver (can Displàs), el mas Guerau des Grau (can Sàbat, junt l’hospital de Palamós) i el mas Garriga, ja desaparegut, que era situat entre l’esmentat mas Guerau des Grau i el puig del Molí de Vent de Sant Joan. A més a més posseïa el domini directe sobre tres masos més, avui dia desapareguts, el mas Joani, construït a prop de la casa d’Aguilar, dins el Figuerar; el mas Rossa o Sardó, que era junt la riera de Bell-lloc, tocant les instal·lacions esportives municipals de Palamós; i el mas Xifra de Font Alies, a prop de la Pietat.

COL·LECCIÓ GUSPIRES